La suerte dormida

Amparo és una dona de trenta i tants anys que viu amb el seu pare, Josep, vidu, d'uns seixanta. És llicenciada en dret, carrera que no exerceix doncs treballa com a administrativa en una grisa oficina de serveis per a petites i mitjanes empreses. És vídua des de fa tres anys, quan va perdre el seu marit i fill en un accident de trànsit. Ella conduïa el cotxe familiar.

Després de la mort de la seva família, Amparo es va negar a tornar a trepitjar el domicili familiar, que roman tancat fins avui, i les lletres segueix pagant.

Es construeix per tant una ficció: abandona el seu treball d'advocada penalista en un bufet per prendre una ocupació de vuit a tres sense responsabilitats, una ficció en la qual, de la mateixa manera que és possible decidir el que a un li passa, també és possible deixar de decidir, que la vida et passi sense fregar-te.

Entrampada econòmica i emocionalment amb un passat que no vol reconèixer i del qual tampoc vol escapar, només suprimir, Amparo viu una vida solitària i rutinària al costat del seu pare. Se sent culpable perquè pensa que les coses de la vida depenen del que un decideixi. No sap, haurà d'aprendre al llarg del procés que relata la pel · lícula, que la vida és més àmplia que cada persona sola, que ningú decideix només les coses que li passen.

El seu pare considera que Amparo no té dret a tirar-se la culpa del que va passar ni a fer com que no viu, com que no té casa, ni afectes, ni futur.

Muntar a cavall és l'única evasió que Amparo es concedeix. El fill de l'encarregat del picador on Amparo munta mor en un accident. Aquesta connexió sentimental, aquesta obligació moral, la impulsen a lluitar per una indemnització justa per als pares, Floro i Rosa. A la recerca de proves que la responsabilitat de l'accident és de l'empresa, Amparo va desvetllant un eixam d'irregularitats i corrupteles laborals, administratives i mediambientals que esquitxen fins a alts càrrecs de l'Administració amb un sol fi: els diners.